Mounir Fatmi. Mentre arriba la tempesta

«Mentre arriba la tempesta» és un projecte creat per Mounir Fatmi. Que reflexiona, des del convuls context actual, sobre l’elaboració de tots els relats que fa temps que ens sotmeten.

Unes narracions que, des d’una violència física i intel·lectual, han marcat el nostre passat i condicionen el nostre futur.

A partir d’una gran instal·lació central titulada Inside the Fire Circle 02 [Dins el cercle de foc 02], l’artista planteja una treballada metàfora sobre la construcció de la història, sobre els seus condicionants, els interessos que la regeixen i les manipulacions que emanen des del poder dominant, tot i que deixa alguna escletxa d’esperança perquè aquesta societat, entre lligada de mans, desballestada i indolent, s’activi en la recerca d’un canvi que és més necessari que mai.

S’han creat tres peces noves específicament per al projecte: The Point of No Return [El punt de no retorn], en què fatmi aborda el tema d’un món envaït per la informació en el qual tot s’ha convertit en dades, gràfics i símbols, sovint complexos i incomprensibles, que sintetitzen i transmuten la nostra relació amb la realitat; Before the Storm [Abans de la tempesta], una gran instal·lació pictòrica, amb clares referències a la tradició decorativa de l’art islàmic, on uns inquietants ataurics policromats es converteixen en una representació evident d’aquesta contemporaneïtat estremida en què ara vivim; i Poems: The Missing Show [Poemes. l’exposició perduda], en què realitza un poètic vídeo que ens incardina a qüestions que tenen a veure amb la por a l’altre, l’exclusió, la xenofòbia o el perill sibil·lí dels estereotips, les generalitzacions i els prejudicis que emanen des de les consignes produïdes per l’hegemonia de l’imperi. Aquestes tres obres es completen amb dues peces més ja conegudes: The Angel’s Black Leg [La cama negra de l’àngel] (2011) i History is Not Mine [La història no és meva] (2013).

Mounir Fatmi va néixer a Tànger (el Marroc) el 1970. Als quatre anys la seva família es traslladà a Casablanca, als desset se’n va anar a Roma, on es matriculà a l’Acadèmia de Belles Arts, per seguir la seva formació a l’Escola de Belles Arts de Casablanca i, finalment, a la Rijksakademie van Beeldende Kunsten d’Amsterdam. Emprant materials obsolets com ara cables d’antena o màquines d’escriure velles, treballa sobre una arqueologia experimental que examina el paper de l’artista en una societat en crisi, mentre qüestiona els límits de la memòria, del llenguatge i de la comunicació. La seva investigació reflexiona sobre la història de les tecnologies i la seva influència en les ideologies, en la cultura popular, en la transferència de coneixement i en el poder suggestiu de les imatges.

Les instal·lacions de fatmi han estat seleccionades en diverses biennals: Venècia, Sharjah, Dakar, Sevilla, Gwangju, Lió, Auckland, Bamako, Shenzhen, Setouchi i Echigo-Tsumari. El seu treball s’ha presentat en nombroses exposicions individuals: al Migros Museum für Gegenwartskunst de Zuric, al MAMCO de Ginebra, al Musée national Pablo Picasso de Vallauris, a la Fundació AKbank d’Istanbul, al Museum Kunstpalast de Düsseldorf o a la Göteborgs Konsthall. Ha participat en importants col·lectives en espais com el Centre Pompidou de París, el Brooklyn Museum de Nova York, el Palais de Tokyo de París, el MAXXI de Roma, el Mori Art Museum de Tòquio, el MMOMA de Moscou, el Mathaf de Doha, la Hayward Gallery i el Victoria & Albert Museum, ambdós de Londres, el Van Abbemuseum d’Eindhoven, el Nasher Museum of Art de Durham, el MNCARS de Madrid o el Louvre d’Abu Dhabi. Ha rebut guardons com ara l’Uriöt Prize a Amsterdam, el Léopold Sédar Senghor de la Biennal de Dakar, el premi de la Biennal del Caire o el Silver Plane Prize a Moscou.